Desdibuixant. Sobre 'Miratges', de Pep-Maür Serra

Hi ha molts artistes que han fet i fan servir la terra a les seves obres, sia com a solució pictòrica, per elaborar discursos conceptuals, per traçar dibuixos, per erigir escultures o bé per treballar sobre el paisatge. Domenico Gnoli, Jannis Kounellis, Ana Mendieta, Marcel Broodthaers, Anselm Kiefer, Miquel Barceló, Robert Long, Jean Dubuffet, Walter de María, Braque, Vermeer, André Masson, Francis Alÿs, Fina Miralles, Bill Vazan, Mario Merz, Diego Rivera, Tàpies..., i tants d’altres.

Memòria damunt memòria. Històries de temps era temps o històries de pedra. Una realitat, la d’en Pep-Maür Serra, que toca terra i on la natura esdevé un mètode, un ascetisme i una autèntica font de creació.

D’aquells jardins romàntics, part del seu escenari vital, del qual no se’n pot separar, apareixen les boires dels països nòrdics i el misteri del plein-air. Pintures de formes alliberades, límits definits i estats atmosfèrics que parlen somnis enterbolits, els d’un home que s’identifica amb la natura

i fa temps que ha trobat un espai on quedar disminuït, on ha pogut perdre qualsevol pretensió. ‘Miratges’ són un conjunt de pintures de superfície densa, pintades amb una gamma limitada de colors verds, negres, ocres i  marrons, que transmeten la natura en un estat de transformació constant. Pep-Maür Serra està convençut que l’art només prové de la vida, ell la rep, la captura i deixa que parli, amb el seu gest mut i la seva pell terràqüia. Les seves paraules són aquestes, les altres ja les enfilen al seu voltant.