Comença la temporada expositiva

A l’espera de veure les propostes artístiques d’aquesta nova edició de la Nit de l’Art’15, entre les que d’entrada, em criden l’atenció les de Joan Morey, Alberto Borea, Vasco Araújo o Tomáš Absolon. La presència femenina, com és habitual, mínima, gairebé anecdòtica, per això vull destacar els treballs de Katharina Pfeil, Maria José Argenzio o de la dissenyadora de moda Lydia Delgado, que presenta per primer cop la seva col·lecció d’aquarel·les en una galeria. Les col·laboracions femenines hi són, una altra cosa és que certs circuits i engranatges no ens permetin implicar-nos-hi com ens agradaria.

De moment us puc explicar que dissabte vaig assistir a Es Baluard, a la inauguració d’una nova entrega de ‘Reproductibilitat 2.0’, amb la part de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), que inclou videoart, fotografia, pràctiques fílmiques d’avantguarda i els mitjans electrònics.

Interessant mostra, d’una banda perquè són peces experimentals que mai s’havien vist aquí, i de l’altra perquè són representatives d’un període fonamental en l’inici de l’ús de la imatge com a suport creatiu. Si teniu sis hores per veure tots els documents gràfics i esteu interessats en entendre una poc més la influència que van tenir aquestes noves vies d’expressió, no dubteu a submergir-vos-hi, perquè són exemples dels canvis profunds que esdevindrien les directrius de l’art contemporani.

Jo em quedo amb la rebel·lia davant la situació social i artística de la dècada dels setanta, moment en que es van trencar els límits tradicionals amb la convulsió i les revoltes del 68; París, Praga, Vietnam, i els seus moviments contraculturals derivats. Una sacsejada artística i cultural clau per entendre l’art actual.

‘Reproductibilitat 2.0’ mostra un conjunt de treballs amb corrents com el happening, el body art, el land art, Fluxus o la performance, que analitzen les fites dels pioners de la imatge en moviment, més interessats pel concepte i menys pels suports físics. Un grup d’artistes i intel·lectuals amb ganes de llibertat que van veure que les idees venien de les experiències viscudes. El conceptualisme, en la pluralitat de disciplines, fou una nova actitud que esclatava en les arts visuals d’arreu del món occidental als anys seixanta. En aquest país fou com un esclat que volia recuperar l’esperit autèntic de l’avantguarda històrica i inventar nous llenguatges després de la decadència del franquisme. M’interessa especialment la tasca duta a terme pel Grup de Treball (Abad, Benito, Mercader, Muntadas, Pazos, Portabella...). Barreja de personalitats, de formacions, de disciplines, de valors comunicatius però que amb el nexe de la imatge com a document. Tots ells van aconseguir una nova relació amb el paisatge i la naturalesa; van explorar de nou la publicitat, el còmic, la premsa i els mitjans de comunicació, i van defensar la pràctica del vídeo com a disciplina específica, amb peces que s’utilitzaven en sentit documental, per ampliar la informació que no podia donar la fotografia. Quaranta anys després, l’ús del vídeo s’expressa com a mitjà diferenciat dins del món artístic i ens permet conèixer la feina de creadors com João Onofre, Fiona Tan, Ann Mandelbaum o Teresa Hubbard i Alexander Birchier. Un altre dia us en parlo.