Vermell i altres insectes
Encara que la pèrdua d'un ésser estimat és un
esdeveniment que no podem triar, l’elaboració del dol és un procés actiu d'afrontament
ple de possibilitats.
Thomas Atting
El color vermell caracteritza les últimes intervencions i els treballs
d’Astrid Colomar. La primera intercessió de la seva Sèrie Vermella la va
realitzar l’any 2010 per a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de
Palma. Sanguis Materna ens va unir de
manera gairebé fortuïta, de fet, era una instal·lació que girava a l’entorn dels
vincles humans, amb una subtil però clara connexió entre el cel i la terra.
Per a l’artista, el color vermell li serveix per obrir la tendència a la
materialització i a la proliferació de la forma, connectant la força creativa
de la Terra (que és alhora la maternitat, la mare) per obtenir plena
consciència de l’esdevenir de la carnalitat.
La coincidència de la pèrdua de les nostres mares ens va fondre en una
força creativa que ens ha dut a poder expressar-ho d’aquesta manera i amb aquest
projecte, Força de Gravetat, per a la
Capella del Roser de Pollença.
La Sanguis materna inicial, en poderoses paraules llatines, ha
fluït com un torrent sanguini, carregat d’associacions simbòliques en un
moment, el nostre, de reconstrucció, de reorganització i de transformació. Un
moment en què posàvem en marxa una cosmovisió personal, després de tallar els
llaços d’amor amb algú tan estimat com la mare.
Sembla que la mort ha desaparegut del nostre horitzó immediat
d’experiència, per això davant d’ella, la sentim només part d’un fet al qual
estàvem predestinats en el moment de néixer. Un fet que els savis han sabut
acceptar. La història de la filosofia comença amb la premissa d’un sil·logisme:
‘Tots els homes són mortals’, però a Occident veiem la mort passar lluny nostre,
gairebé se’n parla de manera íntima; però en som testimonis constants, de forma
pública i per tot arreu: morts a trets, a cops, esclafats, submergits, cremats
o decapitats. I són ben reals.
Capítol I
La Matança dels Innocents
El tema de La Matança dels Innocents va ser un tema molt recurrent en la
pintura dels segles XVI i XVII. Moltes de les pintures es van fer com a clam,
com un crit en contra de la violència i en demanda d’una insuportable
necessitat de pau. N’hi ha molts, d’exemples, d’aquest tema, des de pintures i
gravats de Brueghel, Poussin, Ghirlandaio, Giotto, Caravaggio o Danielle da
Volterra.
El tema evoca el passatge de la Bíblia al qual el rei Herodes, informat del fet que "el
rei dels jueus" acaba de néixer, ordena als seus soldats que matin tots
els infants del reialme.
Fragment de l’Evangeli Armeni de la Infància (Evangelis Apòcrifs):
I nosaltres, posseïdors d'aquest testimoni escrit, vam conèixer
per endavant al nou monarca, fill del rei d'Israel.
En escoltar això, es va omplir de ràbia el cor d'Herodes, i va
dir: -Mostreu aquests signes escrits, que posseïu-. Els mags van dir: -El que
hem promès remetre a la seva adreça, i complir en el seu nom, no podem
obrir-lo, ni mostrar a ningú.- Llavors Herodes va ordenar als mags que
s’aturessin. Però, de sobte, el palau va ser sacsejat per una espantosa
commoció. Les columnes es van abatre per quatre costats, i tot el fonament del
palau es va esfondrar. Una multitud nombrosa que es trobava fora, va fugir
d'allà, aterrida, i els que eren a l'interior de l'edifici, grans i petits, van
quedar morts en nombre de setanta-dos. A la vista, tots els que havien vingut a
aquell lloc, van caure als peus d'Herodes, i li van suplicar, dient: -Deixa'ls
prosseguir tranquil·lament el seu camí-. I el seu fill Arquelau es va posar
també de genolls davant el seu pare, i li va dirigir el mateix prec.
Més enllà de l’anàlisi formal
d’aquestes escenes, l’exposició dels fets és molt trista, d’una gran brutalitat.
Qui permet que centenars d’infants morin per salvar-ne un?
Herodes ordena matar totes les
criatures per no perdre el poder i la corona. La veritat és que mai no he entès
com és que Déu (amb qui abans creia) va permetre que els nens fossin degollats
i que un àngel avisés Josep i Maria del perill que corrien, i que el millor que
podien fer era fugir.
Gravats i pintures expressen una
escena dramàtica i violenta en què pretén impactar l’espectador, perquè quan
miri aquesta imatge no se senti indiferent. I, a nosaltres, ens commou el dolor
aliè, innocent?
Capítol
II
Collateral Murder
El 2010, concretament el 5 d’abril, Wikileaks va divulgar un vídeo amb
transcripcions i documents de suport en el qual es veu un helicòpter
nord-americà sobrevolant Bagdad oriental i disparant sobre una plaça pública
plena de civils, entre ells molts nens, amb l’excusa que atacaven insurgents.
Això passava el 2007.
La pàgina web denunciant va llançar
el vídeo el 5 d'abril de 2010, i immediatament va arribar als titulars
internacionals mitjançant l'exposició drl que la guerra a l'Iraq va significar
realment per a alguns. Les imatges filtrades, captades des d'una càmera
col·locada a l’helicòpter Apache, mostraren nord-americans obrint foc contra
civils i periodistes. Una matança asèptica, de refinada tecnologia militar.
Aquell 2007 ja hi havia 5 milions
d’orfes a l’Iraq i el 2014 ha estat el pitjor any de la guerra de Síria, on
200.000 persones, moltes d’elles infants, ja han perdut la vida. El negoci de
les armes és un dels més rendibles a nivell mundial amb l’inconvenient de ser
un dels més opacs i sòrdids que existeixen.
En aquests darrers mesos hem vist per
part dels gihadistes de l’Estat Islàmic (EI) els captiveris i les explícites decapitacions
de persones que van entregar la vida per una feina en la qual creien, ja fos
com a periodistes, per explicar al món exterior les atrocitats comeses per les
tiranies, ja fos per pal·liar els devastadors efectes d’un conflicte armat en
la població civil, conduint ambulàncies o dirigint oenegés. Però el poble
musulmà també té la necessitat de cridar, dins les zones de conflicte només
tenen dues opcions, la de morir o la de morir. I maten, aprenen a matar d’una
manera directa, amb la sang com a protagonista de la seva escenografia, de
color vermell, la denominació cromàtica més antiga del món i definitòria de les
passions.
Els Estats Units ja tenen establert
un pressupost per a les seves operacions de 7.800 milions d’euros per al 2016.
La sang no atura de vessar.
En la gravació s’escolta com un dels
tripulants diu que un grup de persones, entre elles dos iraquians que
treballaven per l’agència Reuters, duen armes. Però el vídeo mostra que no és
cert, només algun parla pel seu telèfon mòbil, altres caminen amb una càmera,
són periodistes en un barri de Bagdad.
L’helicòpter obre foc. –Hahaha! I hit’em-, crida un dels
tripulants. Un altre respon una mica més tard: -Oh yeah, look at those dead bastards-.
Les víctimes intenten dur els ferits
fins a una furgoneta però l’helicòpter obre foc amb projectils perforants. Com
si es tractés d’un joc d’ordinador amb el qual intentar d’obtenir la puntuació
més alta. Un dels tripulants afegeix: -Look
at that. Right through the windshield-.
Un altre respon amb una riallada.
Darrere un dels cotxes apareixen dos nens ferits i la tripulació aèria nord-americana
culpa els iraquians; diu un :-Well it’s
their fault for bringing kids in to a battle-.
Inicialment, l’exèrcit dels Estats
Units va dir que tots els morts eren insurgents, després van afirmar que els
helicòpters van reaccionar a un tiroteig actiu des de terra. Amb el vídeo es va
demostrar que cap de les afirmacions era certa. El portaveu militar va declarar
que l’helicòpter va confondre una càmera per un llançador de granades
propulsades per coets.
Ens continua afectant el dolor aliè
en aquesta època que ens ha tocat viure, de pantalles i guerres televisades?
Capítol III
El Ritual
Força de Gravetat s’inicia amb un ritual en forma
d’expressió sonora i pictòrica que planteja masses i superfícies de textures
variades, amb una estètica brutal, en la que les densitats, els gestos i els
silencis omplen el seu ordre i esdevé el punt de partida.
Vibracions rítmiques profundes que ens transporten
a la tragèdia, que transmeten la força física que expressa el desafiament amb
la pròpia gravetat. Perquè al final, la gravetat, la força de la gravetat,
esdevé la carnalitat més pura.
Els percussionistes duen el missatge a la terra,
cerquen la sacsejada i la voluntat de connectar amb la força profunda que
nosaltres volem que brolli. L’església esdevé el contenidor de totes aquestes
sensacions, talment com un úter matern, amb una força exaltada i passional.
Sovint relacionem el cor amb les emocions que tenen a veure amb la tendresa,
l’amor, l’afecte i el patiment, i és que el cor d’una mare batega amb i per al
seu nadó. A l’església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, entrem a
l’interior uterí i a un món femení ple de missatges subliminals, molt carnals,
místics i religiosos a la vegada. No hem d’oblidar la gènesi de la misogínia,
quan els Pares de l’Església van decidir que la dona no podia sentir plaer,
entre d’altres coses perquè el poder de les dones prové de la seva sexualitat i
de la seva saviesa.
Epíleg
I. La Força de Gravetat
La gravetat és la força d’atracció mútua que
experimenten els cossos pel fet de tenir una massa determinada. És una de les
quatre forces fonamentals observades fins ara a la naturalesa i la més
important per al funcionament de l’Univers.
La física ens ha ensenyat a pensar en l’Univers que
ens envolta com un conjunt de normes i claus que ens permet entendre’l.
La Terra ens estira. Intensa, constant,
irremissiblement. Per tot arreu ens trobem exemples de la seva presència i dels
esforços, normalment inconscients, que fem per neutralitzar-los.
Estem atrapats pel seu camp d’acció, vivim
entregats als seus efectes, però tot i així, encara no hem estat capaços de
desxifrar completament què és la gravetat.
Els humans també vivim obeint les lleis, i hem
configurat el sistema sanguini en funció dels avantatges o de les limitacions
aportades per aquesta força. Els mobles en aquest cas designen de manera
simbòlica aquesta llei, però també fan la funció de contenidor del nostre cos
quan obeeix la força.
Ja ho deia Nietzche: -Qui aconseguirà alguna cosa gran si no té la força i la voluntat de
causar grans sofriments als altres? Saber patir és poc: hi ha dones i esclaus
que han destacat com a mestres en aquest art. Però no s’ha de sucumbir davant
els atacs de l’angoixa íntima i del dubte torbador quan es provoca un gran
dolor i se sent el crit d’aquest dolor, perquè això sí que és gran-.
II. La pintura retallada
Amb els gravats originals de Giovanni Battista
Cecchi i Joannes Folo basats en les pintures de ‘Strage degli innocenti’ de Danielle da
Volterra (1557) i Nicolas Poussin (1625-1629) respectivament, trobem suport de
la pintura retallada i actualitzem el passat. Els retalls pictòrics aporten la
consistència física de la pròpia carn. Necessitem sentir la vida dins el propi
cos. Les agulles ens confirmen la intensitat, els seus contorns ens guien.
III. L’estructura de l’evaporació pictòrica
Amb una persistència insondable, la pintura vessada
canvia, cada dia que passa mentre s’evapora. A partir del vessament pictòric s’estableix
un univers emocional furibund, amb una energia transformadora, amb formes visibles
a l’ull humà.
El ritual es transforma en un joc de vermells,
empesos per dinàmiques coincidents component atzarós que mouen la pintura de
manera física.
El ritual es transforma en el mitjà per escoltar
l’expressió de la terra, que ens sosté i
a la que hem d’escoltar. La pintura
s’abstreu a si mateixa, es condensa, i finalment explota en una delectació
visual allunyada de qualsevol pensament racional.
Astrid Colomar considera el color vermell com una
sang simbòlica que ens duu a una forma d’expressió profunda de la força de
gravetat i l’element de poder ritual que ajuda a invocar de manera física i
real aquella energia vessada.
Tècnicament, Colomar materialitza les pinzellades
amb aquarel·la vermella. Aquest cop no clava agulles de cap, aquest cop
penetren directament a terra.
-Faig
feina amb els elements reals que ofereixen l’església, els pigments, la
història i la interpretació dels fets-. Astrid Colomar
Text: Georgina Sas Sanuy
Text: Georgina Sas Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada